About this Recording
8.570457 - MASO, Jordi: Catalan Piano Album (The)
English  Spanish  Catalan 

L’àlbum del piano català

 

Aquest disc reuneix una selecció d’obres escrites per compositors catalans al llarg de les primeres dècades del segle XX, una època particularment fructífera i estimulant en la història de la música per a piano a Catalunya. Foren anys d’una enorme diversitat estilística: per una banda, dues figures consagrades internacionalment, Isaac Albéniz i Enrique Granados, van ser els continuadors de la tradició romàntica (amb arrels en el pianisme de Chopin, Schumann i Liszt), incorporant sovint en la seva música elements nacionalistes extrets del folklore espanyol (com també feien en els seus respectius països Grieg, Dvořák, Smetana o Sibelius). Per una altra banda, una creixent admiració per l’obra de Richard Wagner va promoure a Barcelona la creació d’una influent “Associació Wagneriana” el 1901, que va tenir entre els seus seguidors a compositors com Enric Morera, Juli Garreta o Jaume Pahissa. Pero potser la influència més important en aquells anys va ser la de la música francesa, molt especialment Claude Debussy i Maurice Ravel –molt present en l’obra de Frederic Mompou o Manuel Blancafort–, pero també del grup apadrinat per Erik Satie “Les Six” –admirats per Xavier Montsalvatge. Tampoc pot menystenir-se l’atracció que alguns compositors van mostrar per Igor Stravinsky, qui en una visita a Barcelona expressava admiració per la música de Juli Garreta i concretament per les seves sardanes. Més marginal va ser la influència de la Segona Escola de Viena, per bé que l’estada de nou mesos a Barcelona d’Arnold Schoenberg –propiciada pel seu alumne Robert Gerhard– va ser un esdeveniment en la vida musical catalana, com també ho va ser la celebració del XIV Festival de la Societat Internacional de Música Contemporània (SIMC) l’any 1936, on s’estrenà el cèlebre Concert per a violí “a la memòria d’un àngel” d’Alban Berg. Pocs mesos després esclataria la Guerra Civil espanyola (1936–39) a la que va seguir una penosa postguerra, que marcaria un important decliu en l’activitat musical del país.

El disc comença i acaba amb música de Frederic Mompou (1893–1987), un dels compositors catalans més reconeguts internacionalment. Mompou va ser, però, un compositor atípic: autodidacta, admirador de la música de Gabriel Fauré i Francis Poulenc, la seva música –de caràcter íntim, depurada i esencial (“el meu únic objetiu és escriure obres on res hi falti ni res hi sobri”, va declarar)– va mantenir-se sempre al marge de les avantguardes i de les innovadores tècniques de composició (“en primer lloc ha d’estar l’obra, després el tratat teòric”). Essent un excel.lent pianista, va dedicar bona part de la seva música a aquest instrument. La seva col.lecció de 15 Cançons i Danses, inspirades en melodies populars catalanes, van ser escrites per a piano excepte la nº13 i la nº15, originals per a guitarra i orgue respectivament. La meva versió pianística de la Cançó i Dansa nº13 respecta escrupulosament l’original composat per Mompou el 1972, tret d’algún canvi ocasional de registre. La Cançó és El cant dels ocells, una melodia popular nadalenca que va fer famosa per tot el mon el violoncelista Pau Casals; la Dansa recrea la cançó El bon caçador. Un dels primers intèrprets de les obres de Mompou va ser el pianista Ricard Viñes (1875–1943), amic del compositor barceloní i principal introductor de la seva música a París. Viñes va ser indubtablemente un dels grans virtuosos de les primeres dècades del segle XX, un pianista compromès amb la música del seu temps, que impulsà la carrera de molts joves compositors espanyols, francesos i russos (va estrenar obres de Ravel, Debussy, Poulenc, Satie, Mussorgsky, Balakirev, Falla, Turina, Granados entre altres). Les úniques composicions conegudes de Viñes per a piano van ser publicades pòstumament l’any 1945 per l’“Institut Français en Espagne” sota el títol Quatre Hommages pour le piano (Quatre Homenatges per a piano). A aquesta col.lecció pertanyen les delicioses i elegíaques miniatures En Verlaine mineur (à la mémoire de Gabriel Fauré) escrita entre 1938 i 1939 i Menuet spectral (à la mémoire de Maurice Ravel) de 1937–38. Entre 1927 i 1930 va escriure Josep Mª Ruera (1900–1988) la seva sardana de concert Tocs de festa. Alumne d’Enric Morera i Joan Lamote de Grignon, Ruera tenia un talent especial per compondre sardanes d’una complexitat i ambició infreqüents en el gènere. Va ser també un compositor notable en altres àmbits i així els seus 3 moviments simfònics van estrenar-se en el ja mencionat festival de la SIMC a Barcelona el 1936. No obstant, la carrera de Ruera, com la de tants altres compositors catalans, va truncar-se per la Guerra Civil espanyola i les seves tràgiques conseqüències: va perdre la seva esposa en el bombardeig de la ciutat de Granollers el 1938 i atravessà una postguerra marcada per necessitats econòmiques que reduirien la seva activitat creativa. Tocs de festa, concebuda segons confesió del propi autor com un homenatge a Stravinsky, és un excel.lent exemple de la “força exultant de la seva música” (en encertada expressió del pianista Josep Mª Roger, primer intèrpret d’aquesta lluminosa peça). Els Tres divertimentos sobre temas de autores olvidados (1941) va ser una de les primeres composicions de Xavier Montsalvatge (1912–2002). El compositor va utilitzar-hi melodies que va escoltar tocar a un amic que era músic ambulant. Segons va escriure en la seva autobiografia “vaig quedar enamorat d’aquestes inefables cadències i les vaig voler adoptar per a unes peces pianístiques amb harmonies politonals, pensant en el llenguatge que tan superiorment va aplicar Milhaud”. El segon Divertimento és una encantadora havanera, un ritme al que Montsalvatge va recórrer sovint en les seves primeres obres (un període que va denominar “antillà”).

La Mazurka és la primera de las Escenas románticas que Enrique Granados (1867–1916) va escriure l’any 1904, una de les suites més substancials del compositor. Encara que Granados és justament cèlebre per les seves obres d’inspiració folklòrica espanyola (com Goyescas o las 12 Danses espanyoles), una gran part de la seva producció no presenta elements nacionalistes i està més propera a l’univers del piano romàntic de Schumann o Chopin. Aquesta melancònica i apassionada Mazurka conté el distintiu caràcter improvisatori de la millor música de Granados i les seves voluptuoses harmonies. La trajectòria de Joaquim Nin-Culmell (1908–2004) va ser una de les més cosmopolites entre els compositors catalans: format a Barcelona i París (on estudià amb Ricard Viñes, Alfred Cortot i Paul Dukas) va traslladar-se l’any 1938 als Estats Units, on residiria la resta de la seva vida. Entre 1956 i 1961 va compondre una extensa col.lecció de 48 Tonades basades en melodies populars espanyoles. Per aquest disc he seleccionat tres peces brillants que s’inspiren en danses de Catalunya. Joan Massià (1890–1969) va ser un violinista prodigi format a Bruseles amb Alfred Marchot (alumne del llegendari Eugène Ysaÿe). En la seva joventut va formar un magnífic duo amb Blanche Selva –la pianista francesa responsable de l’estrena a París de la Suite Iberia de Isaac Albéniz– i durant alguns anys desplegaren una intensa i exitosa activitat concertística per tota Europa. Com a compositor, bona part de l’obra de Massià és destinada al piano –era un destacat pianista “amateur” i un bon improvisador. Compost l’any 1924, El gorg negre va ser la seva primera peça pianística, una petita joia d’intencions descriptives, escrita amb un llenguatge pròxim a l’últim romanticisme. Deu anys més tard, el 1934, Massià va escriure el Scherzo seguint el model dels Scherzi de Chopin: parts extremes de gran virtuosisme, una secció central –el Trio– més lírica i reposada, i finalitzant amb una Coda brillant. En aquesta obra ja són presents alguns dels trets característics propis de la música de Massià: ús de quintes buides, acords amb quartes i quintes paral.leles, fragments de politonalitat i girs melòdics que evoquen la música popular catalana. Manuel Blancafort (1897–1987) va ser amic íntim de Mompou, i les seves primeres obres reflexen clarament la seva influència. La Polka de l’equilibrista, però, és més propera a l’esperit desvergonyit del grup francès de Les Six o d’Igor Stravinsky. Inclosa a la suite de sis peces El parc d’atraccions, la Polka va ser estrenada amb gran èxit per Ricard Viñes, qui la va incorporar com a propina habitual als seus concerts.

Abans de compondre la seva indiscutible obra mestra, la Suite Iberia, Isaac Albéniz (1860–1909) va escriure moltes peces de música de saló d’innegable encant com la barcarola Mallorca. Composta a Londres l’any 1890 (i publicada per Stanley Lucas, Weber & Co.), Mallorca és una peça de lirisme desbordant i, tot i que el compositor sempre va ser molt autocrític respecte la seva música anterior a la Suite Iberia, aquesta barcarola figurava entre les preferides del propi Albéniz. “Jo crec que la gent té raó quan segueix emocionant-se amb Mallorca, comentà l’any 1909. “Jo hi noto ara menys ciència musical, menys idea gran, però més calor, llum de sol, gust d’olives”. Un dels primers intèrprets de la Suite Iberia d’Albéniz va ser el formidable pianista barceloní Joaquim Malats (1872–1912). “Aquesta Iberia dels meus pecats l’escric essencialment per tú i per a tú”, va anotar Albéniz en una carta del 1907. Virtuós admirat a Europa i als Estats Units, Malats va compondre molta música pianística de saló, essent la Serenata espanyola la seva peça més popular. Ricard Lamote de Grignon (1899–1962) va estudiar amb el seu pare, el compositor i director Joan Lamote de Grignon, de qui va adquirir una sòlida formació. En la seva música, extraordinàriamente eclèctica, el propi compositor hi destacava la influència de Claude Debussy i Richard Strauss. El convent dels peixos és una miniatura decididament impressionista, d’enigmàtic títol, escrita probablement l’any 1945. Joaquim Serra (1907–1957) ha passat a la història de la música catalana pel seu extens catàleg de sardanes. Serra va ser un compositor d’extraordinari talent i el seu catàleg inclou música sinfònica, de cambra i una dotzena de magistrals cançons per a veu i piano. Les úniques aportacions al repertori pianístic foren la Dansa de 1931 i les 3 peces breus de 1932. A aquesta última col.lecció de miniatures pertany la suggestiva Cançó de bressol, molt pròxima a les sonoritats refinades i vaporoses de Mompou. També Enric Morera (1865–1942) és recordat avui per les cèlebres sardanes. Morera va ser tanmateix un compositor molt prolífic –especialment en el gènere líric– i un professor molt respetat i influent. La Dansa nº1 – dedicada Blanche Selva – pertany a una sèrie de 3 Danses i posa de manifest una facilitat melòdica propera a Granados.

Els exquisits Dos apunts van ser una de les primeres composicions de Robert Gerhard (1896–1970), potser el compositor català de més projecció del segle XX. Gerhard va compondre el primer apunt el Desembre de 1921 i el segon el Març de 1922, formant un díptic que cal interpretar sense interrupció i que revela una sorprenent afinitat amb les últimes músiques de Scriabin. Malgrat l’extrema brevetat de les dues peces, Gerhard devia estar satisfet del resultat ja que aquesta va ser una de les obres que va enviar a Arnold Schoenberg quan va sol.licitar ser admès en les seves classes a Viena. Agustí Grau (1893–1964) és el compositor menys conegut pertanyent al CIC (Compositors Independients de Catalunya), integrat per Mompou, Gerhard, Blancafort, Ricard Lamote de Grignon, Baltasar Samper, Eduard Toldrà i el pianista Joan Gilbert Camins. El grup va tenir una vida efímera a causa de les enormes divergències estètiques dels seus membres, però van arribar a celebrar un únic concert monogràfic el 25 de Juny de 1931 a Barcelona. Un any abans, el 1930, Grau va compondre la barcarola Tamarit, una obra de certa ambició, que fa ús en la seva secció central de cants populars d’inflexions mosàrabs provinents de les terres de Tarragona. Precisament a Tarragona va néixer Xavier Gols (1902–1938), pianista i compositor mort prematurament durant la Guerra Civil espanyola a causa d’una peritonitis. Ametllers florits, al lluny és la peça que obre la suite titulada De les terres altes, escrita el 1936 i última obra per a piano sol del compositor. En ella Gols es va basar en cants populars de la zona del Priorat (en la serralada del Montsant), que explica la menció de les “terres altes” en el títol de l’obra. En Ametllers florits, al lluny Gols utilitza la melodia popular d’aquesta regió Ara ve lo mes de Març, a la que aplica la seva peculiar harmonització de dissonàncies aspres. Joaquim Zamacóis (1894–1976) va ser molt popular en el mon musical català com a autor de llibres didàctics d’estudi obligat en els conservatoris catalans. La seva música, però, és pràcticament desconeguda, malgrat el bon ofici que presenta. La brillant Sardana forma part de la suite de cinc peces titulades Aiguaforts escrita l’any 1939. El disc acaba amb l’últim de la serie de dotze preludis que Mompou va compondre al llarg de més de trenta anys. Escrit el 1960, el Preludi nº12 és una peça desolada i obsessiva, pròxima a l’esperit de la Música callada –la indiscutible obra mestra del compositor i la seva creació més personal. S’interpreta aquí per primera vegada a partir de l’edició definitiva revisada el 2004 pel musicòleg Raül Benavides i publicada per l’editorial barcelonina Tritó.

Jordi Masó
Novembre 2006

 


Close the window