About this Recording
8.572039 - RENDINE, S.: Symphonies Nos. 1 and 2, "Andorrana" (Conti)
English  Italian  Catalan 

Sergio Rendine (nascut el 1954)
Simfonies Núm. 1 i Núm. 2 ‘Andorrana’

 

Les Simfonies núm. 1 i núm. 2 ‘Andorrana’ de Rendine deuen la seva existència al fet que Marzio Conti, admirador i sovint director de la música del compositor, va animar i convèncer Rendine a abordar aquesta forma orquestral tradicional. Tots els compositors contemporanis, o els del passat recent, no han gosat enfrontar-se a la simfonia, tant per l’enorme ombra deixada per les obres mestres del cànon clàssic occidental, com pels estrictes atributs estructurals que poden semblar ésser “gàbies” que ja no són ni pertinents ni factibles. Existeixen alguns exemples contemporanis, alguns dels quals utilitzen el terme extremadament genèric de “Simfonia” per indicar una simple composició, o bé, com a aquiescència a un “gest” antic. Aquest és el cas de la Simfonia domèstica i de la Simfonia Alpina de Richard Strauss, ambdues dels primers quinze anys del segle XX. La relació de Shostakovich amb la simfonia mereix una un debat a part. Va escriure un mínim de quinze obres d’aquestes característiques, totes elles, malgrat la seva llibertat creativa, respecten més que altres les tradicions formals. Al llarg dels anys, Shostakovich va fer grans progressos en l’ús d’aquesta forma, amb la seva arquitectura completa i perfecta, fins el punt que, el 1971, no fa pas tants anys, va publicar la seva darrera simfonia. Fins i tot Schoenberg va intentar, en el seu Quintet Op. 26, combinar l’ús de la tècnica de dotze tons amb el format clàssic de quatre moviments, intentant especialment, en el primer moviment, la utilització de la forma de sonata amb un rigor decididament formal. Però es tracta d’un cas aïllat, igual com ho fou per Stravinsky, qui, el 1945, “va divertir-se jugant” amb l’estructura simfònica formal en la seva Simfonia en Tres Moviments. Prokofiev, d’altra banda, un predecessor més directe de Shostakovich, va treballar en aquest gènere de manera més conseqüent, començant el 1917, quan va compondre la seva Simfonia núm. 1, la “Clàssica”, i acabant el 1952 amb la incomparable Setena Simfonia en Do dm Op. 131. Per tant, podem dir que es tracta d’uns pocs coratjosos, (entre els que també hauríem d’incloure Hindemith, Szymanowski i Kfienek) que, i això no pot ser una coincidència, es troben entre els més dotats tècnicament, comptats entre els grans artistes i genis del segle XX. Un dels pocs compositors vius que han escrit simfonies de manera força constant és Hans Werner Henze, que n’ha compost deu, de la seva primera el 1947 fins la darrera, la Desena amb la qual abordà el nou mil·leni, presentant-la l’any 2000. Aquestes simfonies, però, formen part del repertori en el qual gairebé ja no queda res del gènere formal, el nom s’aplica més a una “insinuació” que no pas a la veritable identificació compositiva.

Sergio Rendine va acceptar, amb les seves capacitats tècniques compositives indiscutibles, el repte que li plantejà Conti i va compondre dues simfonies, una darrera l’altra, l’any 2006 i el 2007. La Primera Simfonia, en tres moviments, fou encarregada per l’Orquestra Simfònica de Sanremo, mentre que la Segona Simfonia, l’Andorrana, fou encarregada pel Govern d’Andorra i la Fundació Crèdit Andorrà, per a l’ONCA, l’Orquestra Nacional Clàssica d’Andorra, com a obra musical representant la cultura i les tradicions del Principat. Rendine, tal com ell mateix va confirmar en una entrevista, després d’haver llegit i escoltat molta música tradicional andorrana i d’haver-se inspirat d’algunes fotografies velles que li van caure a les mans, va escollir tres “íncipits” de temes tradicionals, un per cadascun dels tres moviments i amb ells va desenvolupar el seu fresc sonor. La Primera Simfonia acaba amb un tercer moviment que és colpidor i, alhora, és una dansa macabra construïda en un tema derivat d’una “tarantella fúnebre” de la tradició folklòrica napolitana –el compositor va néixer a Nàpols- i, així, els tres moviments de la Segona Simfonia són la seva continuació natural en la manera de donar un toc de color folk/tradicional a l’estructura temàtica, encara que sigui d’una tradició aparentment distant que sembla, tot i així, pertànyer amb plena naturalitat al compositor; aquesta naturalitat que només poden tenir els esperits dels artistes “purs”

Sobre el tema de les dues simfonies de Rendine, Marzio Conti, que fou qui les inspirà originàriament i que les ha dirigit en diverses ocasions, ha escrit el que segueix: “Quan li vaig demanar a Sergio Rendine que escrivís la seva Primera Simfonia era molt conscient d’haver confiat a un dels últims “autèntics” compositors en l’àmbit internacional amb la difícil tasca de compondre una simfonia “moderna”. Per “simfonia” hauríem d’entendre no només el fet de donar aquest nom a una composició, que després, però, acaba realment essent una obra estructurada lliurement amb uns ecos difusos de la forma clàssica. Existeixen, de fet, diversos casos de compositors moderns o contemporanis que han escrit obres titulades simfonies, però ho són només de nom, no de fet. Rendine és capaç d’escriure una simfonia “real”, utilitzant la seva estructura, els temes, l’estructura harmònica apropiada, els desenvolupaments i les recapitulacions, i fer-ho de manera moderna i contemporània. Tot això ens fa palès que encara es poden escriure simfonies. Només cal saber com fer-ho. I Rendine, amb les dues simfonies que ha escrit fins ara, ho demostra. Pot fer-se, però només si el compositor està en possessió d’una gran tècnica, d’una cultura i d’una gran inspiració artística – en resum, si posseeix un gran esperit. Aquí és on rau la dificultat...”

Traducció: Rosaura Bartumeu


Close the window