Classical Music Home

Welcome to Naxos Records

Email Password  
Not a subscriber yet?  
Keyword Search
 in   
 Classical Music Home > Naxos Album Reviews

Album Reviews



 
See latest reviews of other albums...

Germán Gan Quesada
Scherzo, August 2016

El ritmo de crecimiento del catálogo de Benet Casablancas es incesante: lo que presenta Naxos en este nuevo registro como integral de sus composiciones para trío con piano—prolongación de dos discos anteriores del mismo sello, consagrados a su música pianística (2008) y a composiciones para ensemble instrumental y orquesta (2010)—queda ya obsoleto por la escritura de un cuarto trío, Albumblatt für Arriaga, estrenado en noviembre del pasado año. No es este, sin embargo, óbice para el elogio del registro, que sobrepasa con creces su título al incluir varias piezas de naturaleza solista o en dúo y al completar el panorama pianístico ya mencionado ampliando su marco cronológico al mismo tiempo hacia los inicios de la trayectoria creativa del músico de Sabadell—Dos apunts, (1976)—y hacia su actualidad inmediata—Tres Haikus. Segunda colección (2013)—, a cargo de la precisión interpretativa de Carlos Apellániz. Asistimos, de esta manera, a un amplio despliegue de las inquietudes estéticas del compositor: su gusto por la concisión estructural—Come un recitativo (1995); Lamento. Haiku para Ramón Barce (2009); Haiku para Zurbarán (2010)—, su búsqueda de referentes en el ámbito literario—el rilkeano Tríptico para violonchelo solo (1996), de gran expresividad en las piezas extremas, o los Tres Haikus pianísticos, fechados en 2008—, el dominio riguroso de la técnica instrumental—Encore (1992), para violín y piano—, la presencia de 'guiños' a la tradición romántica—Impromptu (2009) y su carácter de introspectiva ligereza—o el ingenio en su voluntad de reconocimiento a compositores e intérpretes de relevancia, como Mompou—con emotiva intensidad en el breve Cant per a Frederic Mompou (1993)—Xavier Montsalvatge—un lúdico Sí, a Montsalvatge! (2012)—o Jordi Savall—Jubilus (2011).

El núcleo del disco, por supuesto, lo constituyen las tres composiciones planteadas para trío, en las que B3: Brouwer Trio logra versiones plenamente convincentes. Si la tercera en cronología—Haiku para trío (2007)—se inscribe en la línea ya comentada en el párrafo anterior de concentración formal, tanto el Moviment per a trio (1984) como el Imprompt – Trío n. 2 (1991) participan de varias de ellas a un tiempo: con Mompou y Granados como referentes, es innegable la delicadeza de pensamiento articulatorio de la escritura pianística de ambos, la imaginación en la distribución de texturas diferenciadas y la cualidad—permítasenos el adjetivo—“poética” de su discurso, mediante la introducción de espacios melódicos definidos en contraste con pasajes de especial inquietud rítmica—Moviment per a trio—o la claridad armónica y el recurso a ciertas resonancias danzables—Impromptu–Trío nº 2—, resumen de una actitud, la de Casablancas, tan atenta a la modernidad creativa como reflexiva sobre sus fundamentos estéticos históricos. © 2016 Scherzo



Sixto Ferrero
La Veu del País Valencià, March 2016

La biografies ens han volgut confirmar que al llarg dels segles els compositors es capbussaven en els laboratoris dels seus mestres de capçalera per a assimilar els llenguatges hegemònics, però, alhora, per a trobar llum en els seus propis camins. Si partim des del Barroc, ens topem amb “El clavecí ben temperat” i l’omnipresent influència de Johann Sebastian Bach, un exercici creatiu i funcional, una mena de bastida tonal sobre la qual han emergit les estètiques futures. Avançant cap al Classicisme, trobem com els diversos quartets de corda de Haydn han estat claus per a entendre la simfonia. Les diverses obres per a piano de Beethoven, els lieder de Schubert, les obres vocals de Mahler, les miniatures del dodecafonisme i la II Escola de Viena, els quartets de corda de Bartók, les primeres manipulacions de cintes a les cabines radiofòniques… Són, però, només alguns exemples per a emfatitzar la idea que la música de cambra, d’una manera generalitzada i de manera intemporal, ha estat el vertader camp de proves per a portar els llenguatges més enllà. Al mateix temps, atresoren les passes endavant, cap a la reafirmació dels llenguatges dels seus propis creadors. Diguem-ne, doncs, que les gènesis de cada etapa estètica i de cada llenguatge consolidat en cadascun dels compositors es troba en aquestes obres-investigacions per a pocs instruments o per a diferents conjunts tipus.

Amb aquest “Piano Trio” (Naxos, 2015), una proposta dels valencians Brouwer Trio (B3:), ens trobem davant d’un recopilatori que juga aquesta funcionalitat. Exemplificar-nos, amb el recull d’obres cambrístiques, un dels compositors més destacats d’aquestes dècades presents. El català Benet Casablanca és, sense dubte, un dels compositors amb major trajectòria internacional de Catalunya i de l’Estat. L’any 2007 rebia el Premi Nacional de Música de la Generalitat de Catalunya (un premi que a casa nostra ni existeix ni se l’espera—serà per la nostra poca activitat musical—) i el 2013 rebia el Premi Nacional del Ministeri de Cultura espanyol. És hereu, en bona part, tant de Mompou com de Montsalvatge, però manté la idea fixada en la primera meitat del XX, fet que li dóna a la seua música, tot i les referències peninsulars, un ferm tarannà europeu.

Casablanca reconeix tres etapes compositives, la darrera de les quals aviat comptarà amb la primera òpera (“L’enigma di Lea”), a banda de les obres orquestrals, que en si mateix identifiquen una de les seues etapes. Aquestes etapes estan recopilades en “Piano Trio” i interpretades de manera precisa en tots i cadascun dels aspectes interpretatius pel que fa a la forma o al llenguatge, sense oblidar allò més important, les textures cambrístiques del trio valencià Brouwer Trio. Tot i això, malauradament, a casa nostra, per circumstàncies de què ja hem parlat en aquest diari en altres temàtiques musicals, Benet Casablanca és encara bastant desconegut fora dels petits cercles exclusius. Una exclusivitat—del cercle—provocada pel desinterès, fins ara, de programar els nostres compositors actuals i aquells més propers (geogràficament o estèticament) als nostres auditoris públics. Per aquest motiu, que no és l’únic, hem volgut afegir la qualitat interpretativa del Brouwer Trio i remarcar que aquest “Piano Trio” ja compta amb una vàlua extra: la de proposar música pròxima i quasi desconeguda per a apropar-nos, almenys, a una part de l’univers creatiu d’aquest compositor català viu i en actiu.

Si ens endinsem en el contingut del disc, allò que ens crea cert neguit és la disposició de la tria, la qual no guarda un ordre cronològic i, d’alguna manera, ens complica la idealització de l’evolució estètica de Casablanca. Si atenem a les etapes de Casablanca, trobem una etapa primerenca amb el dodecafonisme com a referent (1976–1984). Una segona on el dodecafonisme perd rigidesa i guanya pes el timbre, el color harmònic (o acòrdic), descrit perfectament en el llibret com una recerca de “lluminositat i espaiositat” (1991–1996). Finalment, una tercera (2007–2014) on ara per ara el compositor es troba amb un llenguatge personal, completament assolit (tot i que Casablanca ha afirmat que sempre continua recercant), on la llibertat aparent dels sons juga una finalitat descriptiva gens convencional respecte del descriptivisme melòdic postromàntic basant-se, no obstant això, en la complexitat de la tria dels sons i la forma de la miniatura proporcionada pels haikus japonesos. Tanmateix, al llarg de les etapes es deixa veure un gust per la línia melòdica, de vegades òbvia i d’altres rebuscada, amagada o subjacent. Aquest línia melòdica esquarterada, entrebancada o colorista (no pensem doncs en una línia arquetipus) té la funcionalitat de recordar l’homenatjat (Mompou, Barce, Monsalvatge) o bé dibuixar un contorn tipus sobre el què desenvolupa les textures sonores personalistes. Talment, la dissonància conviu amb la petita dosi de consonància produïda per la melodia.

Un llenguatge complex, o molt complex, però que sobrepassa els límits estètics de sonoritats o textures de la segona meitat del XX d’on beuen, superades, això sí, per la llibertat tímbrica basada en les combinacions acòrdiques o les tècniques esteses introduïdes. “Piano Trios” mostra un treball compositiu conscienciós, d’abstracció sonora pel que fa a les tensions i la pulsació, molt més estructural pel que fa a la forma, que destaca puntualment pel virtuosisme que exigeix al llarg del CD al piano resolt amb el talant i mestria d’Apellániz. El pianista bascovalencià presenta una sensatesa sonora, equilibri dinàmic, dosificació i diferències de caràcter que afegeixen, més si cap, vitalitat i aconsegueix transmetre uns missatges sonors bigarrats de gran vàlua.

Els diferents haikus són, tal vegada, les peces més reflexives, alhora que amaguen un major nivell de complexitat compositiva, però els trios per a violí, violoncel i piano són obres que mostren una capacitat de barreja de timbres bastant interessants pels timbres o colors i les textures proposades.

Obres com “Moviment per a Trio”, “Cant per a Frederic Mompou”, “Encore”…reclamen la intervenció del tres intèrprets (o dos, segons quina), on es mostren com un conjunt ferm, de delicadesa en els timbres i els petits detalls sonors. D’entre totes aquestes destaca “l’Impromptu-Trio No.2”, on els diàlegs trencats, els pizzicatos, els detalls abstractes del so enriqueixen una obra que sembla fluctuar pels instruments, on la línia melòdica apareix i desapareix, es capgira, es trenca, es mutila de manera exigent per a la bona interpretació. D’altra banda, el recull d’aquest CD és altament exigent pel que fa a l’encertada interpretació de cambra, dut a l’extrem amb l’impactant “Haiku per a trio”, d’una factura excel·lent. Però destaca per les peces per a piano sol, moltes d’aquestes petites dosis de ràfegues sonores, els Haikus amb què Casablanca s’hi mostra punyent per a dir tant en tant poc de temps, i que Carlos Apellániz resol amb especial lucidesa, amb un color pianístic brillant i la netedat ferma en els virtuosismes. En aquest sentit, també solístic, trobem “Tríptico” per a violoncel, on Elena Solanes es mostra segura per a oferir les divergències de les acotacions agògiques i expressives de clara finalitat descriptiva.

“Piano Trios”, de Brouwer Trio, ens porta una música que, partint d’un dodecafonisme particular i personalista, viatja cap a la nova complexitat, amb inspiracions extramusicals no descrites, sinó justificatives del procés compositiu de Casablanca. Obres-laboratori que marcaran etapes i que en el seu conjunt ens mostren el ventall creatiu del català. Un disc imprescindible i de consulta per als melòmans de la contemporaneïtat, interpretat amb un alt grau de compromís amb el material artístic, l’estètica i el conjunt a què està destinat. © 2016 La Veu del País Valencià




Juan Berberana
Ritmo, February 2016

Cinco años después de su primera aparición en Naxos, el catalán Benet Casablancas (n. 1956), publica su cuarta edición en el sello blanco, dentro de la serie Clásicos del siglo XXI. Ya comentamos, con motivo de su primera grabación, la perfecta adaptación de nuestro compositor al espíritu de esta edición por la multiplicidad de su lenguaje (y no solo por su altísima calidad musical…). Esta grabación de sus Tríos con piano completa las anteriores (piano solo y piezas para conjunto instrumental más amplio), dando una panorámica mucho más fiel de sus postulados musicales que, como el mismo reconoce, están fuertemente enraizados en los movimientos musicales de la primera mitad del siglo XX. Estos Tríos (también se incluye alguna pieza para piano solo), recorren casi cuarenta años de creación (Tres Haikus data de 2013, mientras que Dos Apunts se compusieron en 1976…), y permiten degustar las diversas influencias de Casablancas a lo largo del tiempo. Pero, de fondo, subyace un lenguaje preciosista, complejo, pero no por ello de difícil escucha. Donde la levedad del formato le permite inclinar la balanza musical más hacia el impresionismo o incluso hacia Mompou, que hacia las corrientes expresionistas. El resultado es muy interesante. Por momentos hipnótico. Muy recomendable, si uno busca profundizar entre lo mejor del panorama musical más reciente de nuestra piel de toro. © 2016 Ritmo



Enric Ros
440 Clàssica, December 2015

L’any passat vam tenir el plaer d’entrevistar Benet Casablancas, director acadèmic i professor del Conservatori del Liceu, autor d’un assaig fonamental per a qualsevol melòman, El humor en la música. Broma, parodia e ironía (Galaxia Gutenberg, 2014), i, per damunt de tot, un dels compositors contemporanis més importants de Catalunya i d’arreu del món.

Aquella conversa al seu despatx, de gairebé dues hores, ens va permetre conèixer millor un creador culte i afable, senzill en el tracte però amb una personalitat artística complexa, que no va dubtar a definir-se a si mateix com ‘un golafre musical’, capaç de gaudir tant de la complexitat harmònica d’una obra de Luciano Berio com del timbre de la trompeta de Miles Davis.

Ara, el segell discogràfic Naxos ens acosta part de la seva obra—des de les composicions dels anys setanta del segle passat fins als recents haikus musicals—en una excel·lent interpretació del trio Brouwer que confirma aquesta golafreria musical. La formació espanyola de cambra ha destacat sobretot en els darrers temps per la seva capacitat d’oferir rigoroses i emocionants versions de compositors contemporanis de renom, en les quals sap treure tot el suc de la complicitat entre els instruments, i també dels moments de virtuosisme individual. En aquest disc el piano gairebé ingràvid, i a estones més arrauxat, del guipuscoà Carlos Apellániz teixeix, amb la imprescindible col·laboració del violí de la cubana Jenny Guerra i el violoncel de la valenciana Elena Solanes, una sèrie de suggestives textures musicals que ofereixen nombrosos moments d’emoció. Casablancas apareix en aquestes versions, gràcies a la brillant tasca del Brouwer Trio, com un creador exuberant, amb una tècnica prodigiosa, alhora dúctil i desinhibit. La seva música és per sobre de tot una aventura sonora impredictible que combina drama i humor, energia i sensibilitat, vitalisme i voluntat introspectiva.

A les obres de la primera etapa, com els breus “Dos apunts” (1976) o el “Moviment per a trio” (1984) que obre aquest disc, es pot percebre perfectament que el compositor sabadellenc havia iniciat un rigorós camí de recerca en què, malgrat l’inevitable deute amb autors estimats com Ígor Stravinski, Claude Debussy o György Ligeti, ja brollava una ‘veu’ ben personal. Les obres del període intermedi—com “Encore” (1992), el seu fascinant “Impromptu” (1991) o el “Cant per a Frederic Mompou” (1993)—introdueixen una lluminositat i una passió pels contrastos d’un tarannà més scherzando, amb sonoritats més detallistes i transparents. El vessant dramàtic conviu més que mai, a partir d’aquí, amb el que el mateix Casablancas va definir com la seva faceta més ‘humorada’. La collecció de “Haikus” (2007–2013) de la darrera etapa o l’“Homenatge a Jordi Savall” (2011) ofereixen una concepció musical més sintètica i precisa, sense que això signifiqui cap renúncia a l’emoció. Ben al contrari, la seva música rau més expressiva que mai, com un destil·lat de tota la trajectòria anterior, que troba en la concisió i l’ànsia d’abastar l’infinit d’aquesta forma poètica japonesa la metàfora perfecta. Escoltant aquest disc no hem pogut deixar de recordar un cop més unes paraules del mateix Casablancas, que deixen palesa la seva intenció d’emocionar-nos capbussant-se en el seu interior. Aquestes composicions, de les quals ara podem tornar a gaudir gràcies al Brouwer Trio, “miren de cercar dins meu, esperant que els possibles descobriments puguin provocar l’empatia en els altres”. I val a dir que ho aconsegueix. © 2015 440 clàssica



Jorge de Persla
La Vanguardia, November 2015

Contemporánea La música de cámara es un espacio interior, en el que el compositor suele buscar y expresar sus recursos más íntimos. En esta estupenda producción de unas quince piezas de Casablancas que propone el Brower Trío hay obras representativas de casi 40 años dedicados a la composición. Desde los más experímentales Dos apuntes de 1976 para piano hasta la más reciente en este CD, Tres haikus (Segunda selección), del 2013, la preferencia por los pequeños espacios es evidente, a la vez que los ríncones de la individualidad instrumental. El piano tiene un lugar destacado en esta producción en la que Carlos Apellaniz realiza un trabajo excepcional. Las dos obras para trío que enmarcan la propuesta, en interpretación muy cuidada, dejan ver a la vez esas dos dimensiones poéticas que caracterizan la obra de Casablancas: íntensidad e intimidad. © 2015 La Vanguardia



César Cora
El Correo, September 2015

Benet Casablancas (Sabadell, 1956) es compositor y docente y un investigador tan riguroso que es capaz de analizar miles de obras de todas las épocas en busca de elementos humorísticos, a veces fácilmente visibles y otras encriptados como si fueran un mensaje secreto en mitad de una guerra. En breve estrenará ‘Albumblätt für Arriaga’ en el Palau de la Música de Barcelona y al tiempo se han programado conciertos monográficos en Bremen (Alemania) y Córdoba (Argentina). Eso ya da una idea de la relevancia de Casablancas, que mañana hablará con Enrique Portocarrero sobre el humor en la música en el marco del festival Ja! Bilbao.

De manera simultánea aparece en el mercado esta grabación del B3:Brouwer Trio, con obras suyas, entre ellas los delicados ‘haikus’ y otras piezas, que incluyen homenajes a Ramón Barce, Jordi Savall, Frederic Mompou y Xavier Montsalvatge. La música de Casablancas es tensa, acerada, dramática en muchos momentos, con un equilibrio entre forma y fondo que consigue el efecto de que su música, aún siendo innovadora y compleja en su planteamiento, no presente dificultades mayores para el oyente. Al menos, para el oyente que conoce la tradición de la música camerística que tuvo en el siglo XX su máximo exponente en Dmitri Shostakovich.

Casablancas exprime al máximo la sonoridad de los instrumentos, que lo mismo hieren que acarician el oído del oyente. El álbum, pese a su título, no contiene tríos al uso, al margen de que hay algunas obras para piano solo, sino una colección de piezas breves (la más larga no llega a los once minutos, la más corta dura solo 67 segundos), miniaturas que encierran mundos llenos de sugerencias y referencias artísticas que van más allá de la música. Como en anteriores trabajos, la pintura tiene su hueco (hay un haiku para Zurbaran). Cada vez más, las artes se abrazan y Casablancas es muy consciente de ello. © 2015 El Correo





Naxos Records, a member of the Naxos Music Group